L a irrupció de Vox al Parlament andalús, com a representació institucional d’un franquisme sociològic que no acaba de marxar, ha activat les alarmes en els partits «constitucionalistes» i mitjans de comunicació de masses. Partits i mitjans que han generat i fomentat, per acció o omissió, que el discurs de la intolerància i la xenofòbia es situe amb certa centralitat en el debat polític i social. Discurs que ha capilaritzat en gran part dels espais comuns, dels mediàtics als populars passant per les institucions, en cada sopar familiar, conversa al carrer o debat televisiu.
Aquesta centralitat ens adverteix que, més enllà de la representació institucional que han aconseguit, estan passant perquè estem perdent el carrer, estem perdent el contacte amb els barris, estem perdent el relat del canvi i la resposta social. Des d’alguns governs progressistes, intencionadament o no, s’està desmobilitzant i afeblint la societat civil, s’està potenciant la via institucional com a única i autosuficient per transformar la societat, institució sense carrer com una mena de despotisme il·lustrat del segle XXI.
Hem de revertir aquesta tendència alienadora per deconstruir el discurs feixista i frenar la seua penetració en els municipis. Sols es pot capgirar des de la intersecció entre institució i carrer, una cogovernança popular entre els governs d’esquerres, aplicant polítiques valentes i alliberadores per donar resposta a les necessitats socials i democràtiques de la població, i la societat civil organitzada, crítica, implicada i mobilitzada en defensa dels seus drets individuals i col·lectius. Institució i teixit associatiu han de treballar a cada barri, colze a colze, per a convertir-se en un baluard democràtic front al feixisme.
Necessitem, per a fer efectiva aquesta cogovernança popular, enfortir la ciutadania des dels espais compartits, sense limitar-la a les estratègies electoralistes, treballant des de les bases i amb els diferents agents socials per empoderar a amplis sectors de la població i trencar amb l’apatia i la despolitització generada intencionadament pel sistema imperant. L’estratègia d’absorbir els moviments socials per anestesiar-los i descapçar els seus lideratges s’ha demostrat completament errada en la recerca del benestar de la ciutadania i completament nefasta per a la salut democràtica de la nostra societat.
La societat civil organitzada hem de capgirar aquesta situació d’apatia generalitzada i ser el motor del canvi. Hem de ser protagonistes en la construcció d’una societat inclusiva, igualitària, tolerant i democràtica que done resposta a les mancances socials, des de l’anàlisi, debat, crítica i proposta, però sobretot des del treball compartit dia a dia, barri a barri. Treball pedagògic sempre escoltant les veus que ens venen del carrer, sempre amb cura i respecte, amb fermesa i dinamisme, amb decisió i empatia.
Les organitzacions s’han de convertir en vertaders espais participatius de transformació, amb dinàmiques democràtiques i alliberadores per organitzar i conscienciar a amples sectors de la població, amb estructures inclusives per a sumar amb a totes les persones que vulguen treballar el present per guanyar un futur en dignitat, sumar persones diverses per multiplicar la incidència en els barris. Les organitzacions, com a pilars estratègics per a cohesionar barris relacionals i interculturals, per combatre el mantra racista des del coneixement mutu, des del treball compartit i l’estima, des de la cura a les persones més vulnerables.
